La seva por

—Bé, ja n’era l’hora, per fi s’ha quedat dormit. A en Miqueló no sé que li passa, està molt esverat i nerviós.

—Res important filla, no et preocupis. El Miquel és un nen molt intel·ligent i sensat per l’edat que té. Sols que aquest dies he notat que té por de l’obscuritat.

—A casa mai li costa tant adormir-se.

—Ja! Però pensa que aquí, al mas i en plenes vacances, viu una vida diferent que a casa vostra. La vida aquí, amb els seus cosins i cosina, és per ell una proba de foc. Ja no és el fill únic, aquí és un més. I no dubtis que en alguns moments es senti enyorat, és normal. Però no et preocupis, aquí s’ho passa molt bé i el veig content i feliç. De totes maneres parlaré amb tots ells i veure que puc fer-hi.

No vaig gosar a dir-li que el seu Miqueló, als seus tendres sis anys, havia passat tancat a fosc a les golfes durant més d’una hora la setmana passada quan jugaven a “fet i amagar”. També em va estranyar que no hagués dit res a la seva mare.

—Em dol tornar a Barcelona i deixar-lo trist. Què puc fer mare?

—Doncs anar-te’n tranquil·la amb el teu marit i deixar-me a mi resoldre aquest problema.

—Mare, ets un encant, els teus nets són molt feliços aquí al mas i tenen la sort de tenir una avia com tu.

—Salamera— Vaig contestar-li.

El dilluns després de la migdiada vaig parlar amb el Miquel.

—Què et passa últimament Miquel? Et veig preocupat i tristoi.

—Estic molt enfadat avia. El Jordi, en Joan i fins i tot l’Antonet i la Mercè em diuen caquetes, covard i mitjanena, perquè tinc por a la foscor.

—I tu t’enfades...

—Doncs sí!

—Doncs no! No t’has d’enfadar perquè és just el que ells volen. Jo he parlat amb ells i ja no tornaran a gastar-te més brometes com varen fer el dijous. En quan a la teva por a la foscor has de sapiguer que, d’una manera o una altre, ningú s’acaba de sentir a gust dintre d’un cuarto fosc. A mi m’agradà molt més estar aquí, sota el rafal, llegint o cosint que estar dintre a les fosques. De totes maneres, he pensat donar-te una llum perquè la portis sempre amb tu, i mai més et trobis a les fosques.

—Una llanterna?

—Sí, però una llanterna molt especial i que sols tu i jo sabrem que la portes.

I sense més cerimònies  l’hi vaig donar la llum que espero segueixi guiant-lo tota la seva vida, donant-li una forta seguretat en si mateix. Vaig posar a les seves mans una medalleta de la Verge de la misericòrdia, la nostra patrona, i li vaig afegir un amorós bes al seu front.