Proces de canvi

Si. Ara tinc feina. Però no estic content… La idea d’una certa injusticia em fa mal…

Fa uns tres anys em va semblar una benedicció de trobar aquesta feina, aquesta activitat retribuida. Portava dos anys buscant, i sense èxit. Em sentía inútil, era pessimista. I això que ara tinc em va sortir d’una forma inesperada, imprevista, com de passada…Mig per casualitat. Un regal del cel.
Prenent una cerveza, al bar. Un comentari entre amics. Un amic que estava en una oficina del Inem ens va dir –em va dir- que havien rebut una sol·licitud, a la que m'hi vaig adreçar. Sense avaluació prèvia, una persona va creure que jo era el personatge idoni per a aquell treball. Es veu que li vaig caure simpàtic. No era ell qui ho decidia, pero ho proposava. El delegat li va dir: d'acord.
I així jo vaig aconseguir feina en una empresa. En un primer moment, em varen asignar l’atenció a 7 clients. De mica en mica, va anar augmentant. Ara n’atenc 18. El sou es el mateix que a l'inici. M'adono que amb el que paguen quatre clients, en sobra per pagar el meu sou. No em sembla just, i li ho plantejo al delegat.

El delegat em respon cortesment… Que la oferta del primer dia es vigent i no vol modificar-la. Que tinc llibertat per marxar. Però un cop fora, es ell qui m'ha d'obrir la porta, i no s'imagina que me la vulgui obrir. “Tu decideixes, pero sigues conscient!!”.
Me’n torno quelcom decebut ; pero no m’atreveixo a marxar. Tinc una tasca i un sou. I necessito el sou. No em vull quedar a l’atur.
No obstant, puc anar buscant per altres àmbits. Veig un anunci interessant. Una feina molt semblant, i quasi triplica el sou. M’hi presento. Intercanvi d’opinions, sembla que els interessa la meva candidatura, i em respon que puc començar demà. Li dic que demà no, perque tinc una feina que no puc plantar sense previ avis, …Puc incorporar-me en dues o tres setmanes…
-D’acord. Vine el dia que vulguis, quan no tinguis feina…

Tres setmanes més tard, m’hi presento, i em diu que no es ell qui contracta. Que ell només fa l’entrevista. Que parli amb el responsable. M’espero. El responsable em rep una estona més tard. I em diu que si. Però que el sou no es el que pretenc, que ell no em coneix i que per començar m’he de conformar amb una tercera part del que demano.
Decepció majúscula!!.Indignació!!.Però intento mostrar aplom, i responc: “Ho sento. No es el que vam quedar. M’han decepcionat. Adeu.”

I al carrer ja comença la indignació contra mí mateix. Merda !! Seré imbécil …??!! Que tonto...!!! M’he quedat sense feina i sense sou!!!. Tinc un fill, aviat dos. I ara, què faig ..!!!???
Amb cert grau de desesperació, vaig a visitar alguns dels clients de l’empresa anterior.
Amistat? Solidaritat? Què busco?
No. No es el seu problema. Es el meu problema. Cal que m’espavil.li.
Un dels “amics” em respon que sigui conscient que les empreses no atendran el meu interés, si no el seu propi interés. “El que volen les empreses és que aportis clients: Porta’m tres clients, i et contractaré”.
Doncs sí. Segur que tens raó… M’he de reciclar…

(Temps més tard, vaig llegir: “L’empresa només existeix si té clients”. Si té un client, ja es pot dir empresa. Però abans, no.)

M’he posat a buscar clients. A oferir determinats serveis, que jo mateix pugui realizar. En una semana trobo el primer client. Demano ajuda a amics i coneguts, a veure si coneixen algú que pugui necesitar els meus serveis. Poc a poc vaig fent cosetes. Però, ¡alerta! Poso anuncis en algún diari o publicació, i el primer que es presenta és un empleat de l’ajuntament que em recorda les meves obligacions fiscals. “Si vostè posa anuncis, és una empresa, i no ens consta el permís d’obertura”. “Sense el permís, realitza una activitat il·legal”.
Ja em veus demanant un préstec per suportar despeses legals, pagar la quota d’autònoms, el lloguer de la oficina, i tots els serveis necessaris…
M’he constituït com a empresa, sóc un autònom. Arribo a tenir 8 clients…

Vaig a cursos de reciclatge. Per aprendre a trovar clients. Em presenten com a un petit empresari. Pero jo em dic: En realitat soc un treballador eventual que treballa per a vuit petites empreses que em poden despedir a qualsevol moment, i sense necessitat d’indemnització.

No obstant, tot i la pèrdua de seguretat, soc més feliç que abans. Soc mes lliure. (¿??).
(Mes desamparat = mes lliure ¿?) Be. No ho tinc clar…
Però sí. Emocionalment, em trobo millor.
Potser ho expressa una paradoxa: “Si et quedes sense sostre, veuràs millor les estrelles”. Perdem una comoditat, i millorem la perspectiva.




Esteve