La iaia Treseta, una dona exemplar

La iaia Treseta vivia amb els seus pares, la germana Lola i l’avia Marie a Calaf. El pare tenia una petita masia i un negoci de tartanes. L’avia Marie era de Perpinyà i sovint parlava amb les nenes en francès. Va morir quan lla Treseta tenia quinze anys. Tres anys més tard va morir el pare i la família es va traslladar a Barcelona, on hi tenien uns parents.

La Treseta cosia molt bé i es va posar a treballar per una modista que tenia molt bona clientela entra l’alta societat Barcelonina. Quan l’avia anava a entregar els vestits a una clienta del carrer Montcada va conèixer l’avi Sadurní. Ell era afinador de pianos i professor. Temps després es casaren.

L’avia es va posar a cosir pel seu compte. Mirava d’aconseguir revistes de moda franceses mentre seguia estudiant aquest idioma. Així poc a poc va anar fent la seva pròpia clientela. Ala any de cassats el primer fill, en Robert, un nen molt formós. Els avis estaven molt contents amb el seu nadó i a l’any següent va néixer el segon fill, en Francesc. Al cap d’un mes en Robert es va posar molt malalt i va morir de diftèria. Va ser un gran trasbals per la família, però calia tirar endavant. En Francesc era un noi menut però ple de salut i tres anys més tard va néixer un al altre nen a qui van anomenar Robert. Va morir als quinze dies de néixer... Va ser un altre cop molt dur per el seu matrimoni, i malgrat tot varen tirar endavant, poc abans d’un any nasqué l’Arcadi, dos anys després l’Enric i quatre anys més tard en Josep, el meu pare.

A l’avia de feina no li faltava,a casa eren set: el marit, la sogra, els quatre fills i ella. Seguia portant la casa i cosint mentre la sogra l’ajudava amb la mainada. I amb tot això l’avia sempre estava de bon humor de cara als altres.

Van passar els anys amb temps molt difícils. Els dos fills grans ja eren casats, i el Francesc pare de dos fills, quan l’any trenta-sis  va esclatar la guerra. El quatre fills varen marxar al front, el meu pare amb setze anys. Els avis varen aixoplugar a casa seva a les nores i als nets, al novembre del trenta-sis va néixer el tercer net.

L’avia era el pal de paller de la família, en cap moment va defallir. Tenia una fe cega en que els quatre tornarien, i així va ser. Encara que l’Enric va estar quatre anys a la presó, l’Arcadi va ser ferit en una cama i el meu pare, que era pilot, va estar a punt de marxar a Rusia.

L’avi va morir d’un atac de cor l’any 42. L’avia es va convertir en la matriarca  de la família.

Un estiu varen llogar una torre al Tibidabo i els seus sis nets varem passar aquells mesos amb ella. Jo era dels petits, però tinc molt bon record d’aquell estiu.

L’avia vivia amb el tiet Enric, la tieta Pepita i els seus cinc fills. Era ella qui mirava per a tots. De bon mati a dos quarts de set, s’aixecava per anar a comprar el pa. La fleca era molt a prop i ho va fer fins poc abans de morir. Als noranta-dos anys va agafar una pneumònia i el metge ens va dir que probablement no ho superaria. Ell venia a veure-la cada dia i al tercer va ser ella qui li va obrir la porta. El metge li digué “Treseta, què fa llevada???” i ella respongue “sinó ho faig se me’n duran cap endavant i jo encara tinc molta feina a fer”. Va traspassar quasi vuit anys després, un mes abans de complir els 100 anys. Ho va fer el mateix dia del casament del fill gran del tiet Enric.

L’avia Treseta va traspassar el seu cos, però el seu esperit i el seu coratge encara rauen entre el seus nets i besnéts. Un exemple de vida per aquells que la varem conèixer i la varem estimar

Montse

Febrer 2018