L'alegria s'encomana
És un matí trist.
Llagrimots de pluja baixen a la carrera pels vitralls. És un matí fosc, és un
trist matí. Els nubolots amaguen el sol, porten tristor, soledat i melangia al
entorn. El Tom no es mou del meu costat, mirant-me amb ulls tristos. Mal dia
per sortir a passejar... Deixo el llibre i em poso a mirar la plaça per darrera
els vidres. En Tom s’asseu al meu costat. L’aigua fa brillar la plaça:
bancs,pedrissos... tota ella està plena de dolls d’aigua. L’espectacle, no ho
puc evitar, m’omple de melangia.
De sobte un nen
passa saltant els dolls d’aigua, aixecant els bracets tot rient. Es diria que
estrena les botes d’aigua. Se’l veu feliç i divertit. El Tom al veure’l remena
la cua i es posa a grinyolar. A reconegut el Joanet, el nen de dalt que juga sempre
amb el Tom. Els seus rinxols negres, mal amagats per una gorra, salten amb ell.
És tot un quadre!
El Joanet cau al
mig del bassal més gran. Sense poder evitar-ho em poso a riure. En Tom em mira sorprès,
se’n va del meu costat i torna amb la corretja a la boca i els ulls brillants.
Perquè no?
Em poso l’impermeable
i sortim el Tom i jo a saltar als dolls de la plaça. Això sí, dissimulant una
mica.
El temps escampa.
L’alegria s’encomana.
Pilar
Febrer 2018
Comentarios
Publicar un comentario