La neu

El cel és molt blanc i brillant. El jardí està cobert d'una capa de neu. Hi ha una quietud absoluta, no es mou ni una fulla. Contemplant aquesta imatge força insòlita a Sant Cugat recordo una història que va passar fa uns quants anys.

En Francesc i jo varem decidir passar el cap d’any a Núria. Havia estat un any molt estressant per ambdós professionalment i, després de passar els Nadals en família, el destí escollit tancar-lo va ser Núria.

El 29 de desembre varem pujar a Núria amb el tren cremallera des de  Ribes de Freser. El paisatge era preciós, les muntanyes nevades oferien imatges inoblidables. Les previsions del temps anunciaven nevades per aquella tarda. El cremallera era ple d’un grup de boy-scouts que pujaven a Núria amb les seves grans motxilles i tendes per acampar. També pujava gent a passar el dia. Abans d’arribar al santuari va començar a nevar amb una certa intensitat. La nevada va anar augmentant i el servei de cremallera va quedar interromput. Les persones que havien pujat per estar un dia van haver de quedar-se  a l’hotel. No hi havia habitacions per a tots i alguna varen passar la nit a recepció. La nevada seguia i les temperatures van baixar fins a 10 sota cero. Al matí el grup d’escoltes va venir a aixoplugar-se al hotel. A mig matí l’alçada de la neu era d’un metre. Els que estàvem allotjats al hotel varem deixar les habitacions a qui no en tenia perquè es poguessin dutxar. Hi havia una persona diabètica que necessitava insulina, es va sol·licitar per radio però l’helicòpter no podia venir nevant d’aquella manera. Al cap d’una estona va parar de nevar i els serveis d’emergència varen portar la insulina. Varem estar tres dies aïllats. Malgrat tot va haver-hi una gran solidaritat entre tots els que varem viure aquella aventura.